La generació Einstein, a vegades no és tan Einstein. La línia entre ser un usuari avançat de les TIC i un addicte pot ser molt confosa pels adolescents. L’altre dia llegia en una agència de noticies que un centre de salut menta infantil i juvenil de Lleida esta tractant a una vintena de menors d’edat per la seva addició a l’ús d’Internet, al mòbil i a programes com el messenger. Els últims dos casos han estat en nens de 12 i 13 anys.  Si a aquestes dades li sumen, l’estudi de la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra que determina que el 70% dels nens espanyols d’entre 8 i 13 anys són usuaris actius d’Internet i que aproximadament un 14% navega des de la seva habitació i sense control patern, podem concloure que la utilització d’Internet per part dels menors, és si més no, ambigua. No crec que haguem de ser alarmistes, de la meva generació es criticava el gran consum televisiu (un fet menys proactiu) i tampoc va ser la fi dels temps, però crec que si cal més control per part dels pares, que sovint es despreocupen i  deixen la feina als mestres.

A EEUU el procediment de negoci de Netflix ha revolucionat la industria del videoclub. La gent ja no trepitja el videoclub, sinó que realitza descarregues legals a l’ordinador o al televisor. A Espanya, però, tot i tenir implantades empreses com Mediaxpress, Digitae i fins i tot Carrefour que comencen a oferir aquest servei, el sistema no acaba d’arrencar. Sembla que –a diferència d’altres països- els alts preus que els usuaris paguem per la connexió a Internet ens donen una espècie de dret moral a no pagar pels continguts. Netflix, però, ha anuncia la seva intenció de desembarcar a Europa i Apple ja ha confirmat que ho farà a finals d’any a través del seu operador iTunes. Tot i l’impuls d’Apple al nostre pais, hem costa creure que el negoci tingui èxit tan ràpid.

Vamos que el efecto Internet está removiendo las entrañas de todas las industrias tradicionales. Música, cine, y ahora el porno. Aunque el porno quizá es lo primero que se movió en este sector. El anonimato que da la red es un aliciente incuestionable para curiosear y fantasear, sobre todo si es gratis. Al principio de esta experiencia blogosférica, un compañero apuntó que la palabra sexo era la más buscada en google, y según el diario Cinco Días de hoy, la industria porno tradicional está perdiendo cuota de mercado a favor de Internet. Redes sociales como Xtube, Youporn.com, Redtube.com, Pornotube, Megarotic o Pornhub.com están superando el tráfico en Internet a publicaciones como The New York Times. Los contenidos de estos sitios son, como en la web 2.0, creados por los usuarios, aunque también se han detectado vídeos pirateados procedentes de las productoras clásicas, que en algunos casos sí se han decidido por denunciar el caso ante los tribunales.

Tot i que, a finals del 2009 el DNIE serà necessari per que completar totes les gestions amb la administració i que avui ja es possible realitzar amb ell –i des de casa- uns 500 tràmits, la major part dels 4 milions i mig d’espanyols que ja el tenen no saben utilitzar-lo. Són dades que va oferir ahir el diari El País. Ho trobo realment frustrant. El desconeixement de les seves funcions i un dèficit d’infraestructura pel seu ús són les principals barreres d’aquesta eina prioritària pel desenvolupament del país. L’article però no ressalta una altra barrera, que al meu entendre és decisiva. La manca de comunicació i de pedagogia de l’administració en vers a la població. La publicitat institucional en administració electrònica brilla per la seva absència. De tal manera que ara que arriba l’estiu, veurem grans campanyes de seguretat viaria (que no dic que no siguin importants) però, en canvi descuidarem la seguretat informàtica, potser per més endavant, quan l’ús i el desenvolupament de l’e-comerç, l’administració electrònica i la difusió del coneixement per Internet estiguin tan lluny que haguem de fer esforços per situar-nos a l’alçada d’altres països.

Més de 555 milions de baixades i 875 milions d’usuaris actius. Aquesta és, segon el diari Dossier Econòmic d’aquesta setmana, la targeta de presentació de Firefox. El producte estrella de Mozilla, l’entitat capdavantera del programari lliure, que en pocs anys ha irromput en el monopoli d’Internet Explorer. Una xifra que en pocs dies quedarà curta, amb la presentació del seu nou navegador Firefox 3. En la que la companyia espera superar el rècord Guinnes de major número de descarregues en 24 hores. Mozzila ja ha anomenat a aquest dia: el  Download Day i està organitzant una sèrie d’activitats per fer-ho possible. Si voleu apuntar-vos per baixar-vos el Firefox 3 en el Download Day o voleu organitzar una festa per contribuir a la causa, aquests links us poden ser d’utilitat.

Los bancos ya no se roban con pistolas, si no con un PC conectado a la red. La cantidad de datos personales que circulan por la red va cada día en aumento. Con el consiguiente problema de privacidad que esto conlleva. Para los usuarios normales acceder a esta información es prácticamente una odisea. Pero, las administraciones tienen que velar para que lo sea para todos, incluso para los hackers más peligrosos. Sobre todo porque la información que ellos manejar es mucho más compleja que el correo que yo le mando a mi hermana. La encriptación es una excelente herramienta para hacerlo posible. Pero, la informática no basta. Se necesitan cerebros. Por ello, el CNI está cada día más atento. Hoy, publica expansión una noticia al respecto.

Avui llegia al nou llibre de la Rosa Montero: Instrucciones para salvar el mundo, que un dels seus personatges es refugiava en Second Life per aconseguir una segona oportunitat per la seva vida. Mentre llegia pensava que Internet realment pot ser això, una segona vida, o un mirall de nosaltres mateixos. A la xarxa, hi han exemple per tots els casos. Pel millor i pel pitjor. Avui, tots els diaris porten dos casos realment destacables. Facebook ja ha nascut en català gràcies a la col·laboració de desinteressada de 350 usuaris. Els humans som capaços d’unir-nos per crear i cooperar. Però, també per destruir. En una operació efectuada en tot el territori espanyol, s’han detingut a 55 persones, en una operació contra la pornografia infantil a Internet. Entre els detinguts hi havien menors d’edat, professors d’institut i un policia. La xarxa és massa gran i massa insegura en alguns sentits. El desenvolupament de la tecnologia pot fer-la més controlable. Però, realment volem fer-ho possible? Qui ho hauria de fer? On s’haurien de posar els límits?

L’efecte expansiu d’Internet és en gran part el responsable de l’efecte Chiki Chiki. Per fi, avui, sortirem de dubtes. Chikilicuatre guanyarà Eurovisión o farà el ridícul més espantós. O possiblement, cap de les dues coses. Però, la veritat és que la web i els telèfons mòbils han estat els seus principals difusors. Evidentment, la televisió ha tingut un paper essencial perquè el chiki chiki és un fenomen de masses gestat a través d’aquest mitjà, però que ha crescut i ha estat alimentat de la mà de les noves tecnologies. La xarxa està plena de banners, vídeos, correus, fotos, politonos i finestres emergents d’aquest experiment sorgit arrel del programa del Buenafuente, que mou milers de fans i detractors, i que gràcies a Internet està donant la volta al món.

 

Però, l’efecte Internet no acaba aquí. L’àmbit més tecnològic també es mou perquè la difusió d’internet no s’aturi mai. En aquest sentit, es calcula que mig milió d’internautes seguiran aquesta nit l’espectacle de Rodolfo Chikilicuatre, per internet gràcies a un sistema en el que els usuaris es converteixen en repetidors de senyal. Gràcies a una combinació de la tecnologia P2P i servidors centrals de l’emissió que convertiran als internautes en repetidors de la senyal.

El poder viral d’Internet és indiscutible. S’està demostrant que és una de les millors eines de promoció, sobretot si es dirigeixen cap a un target jove i el producte es promociona de forma gratuïta. Actualment les indústries discogràfiques són percebudes, per a molts, com a sangoneres que intenten imposar l’allargament d’un model de negoci caduc. Com si “el sereno” “el chatarrero” o “l’afilador” els haguessin pretès cobrar quan la seva professió s’anava a norris.

 

A més, els mateixos grups musicals no ajuden gaire a la indústria discogràfica. Com a bons cristians, s’ajuden a si mateixos. I bé fet que fan. Cold Play és l’últim exemple. La banda britànica va permetre la descàrrega gratuïta –a través del seu site- d’un cançó (Violet Hill) del seu nou disc. El primer dia, més de 600.000 persones van aconseguir-la. Però, a més el grup ofereix tickets per dos concerts gratuïts a NY i Londres, i anuncia un tercer concert gratuït a Bcn, si es concursa a través de la seva web. El disc surt a la venda el proper 12 de juny, però el grup ofereix l’oportunitat de fer un “pre-order” per iTunes” i beneficiarà als compradors amb 2 bonus track, una versió de “Lost” i de “Lovers in Japan”.

 

Jo compro la música dels que realment m’agraden i la xarxa em dona la possibilitat de conèixer a molts que en un model tancat mai hagués pogut conèixer. Els temps canvien, les professions i el màrketing també. Pot ser que tots ens haguem donat compte, menys els tenen la paella pel manec?

Els analistes de la fundació BBVA, destaquen en el seu últim informe que l’ús que els espanyols fan de la xarxa és bàsicament informatiu. En comparació amb altres països, a Espanya l’ús comercial de la xarxa és pràcticament inexistent, a excepció de comptats casos: la compra d’entrades i la reserva d’hotels o avions per internet. Paral·lelament, l’estudi ressalta que els internautes observem l’ús comunicatiu d’internet com un instrument secundari. Dada que em va resultar sorprenent, sobretot si pensem amb el pes que sembla tenir el correu electrònic, els “messengers” i els xats en la nostra vida diària.

 

A banda dels nostres usos, l’informe recull una dada que vaig creure molt descriptiva: els espanyols no volem pagar pels continguts que hi ha a la xarxa. “Ja paguem prou per connectar-nos”. –Això no ho diu l’estudi, però si el sentiment popular-. Les xifres ho confirmen, només un 10,6% del internautes entrevistats, diu haver pagat per descarregar-se música, mentre que un 75,2% afirma que ni ho ha fet ni està disposat a fer-ho en un futur.

Amb aquest escenari, el conflicte amb la indústria discogràfica està servit. La introducció del cànon digital i la recerca de nous canals de control comencen a calentar motors. Però, mentrestant les xarxes p2p treuen fum i l’internauta mig es resisteix a pagar. I vosaltres què en penseu?