Els resultats de l’últim informe sobre l’estat d’Internet a Espanya presentat per la Fundació BBVA és, en alguns casos preocupant. Només un 41% de les llars espanyoles té accés a la xarxa. La veritat és que els baixos nivells salarials i l’elevat cost d’internet –en comparació a altres països europeus- són factors determinants perquè la bretxa o, millor dit, “bretxes digitals” del nostre país es resisteixin a desaparèixer.

 

Tot i que molts analistes creuen que aquesta desigualtat d’accés es veurà considerablement reduïda en els pròxims anys. Podem dir que a dia d’avui a Espanya, Internet interessa sobretot al sector poblacional més jove. Mentre que el retrats “d’analfabet digital” són també molts clars.  “Dona, major de 50 anys, amb baix nivell cultural i classe social mitjana o baixa”, pot ser el prototip més evident. I és que en termes percentuals hi ha més homes connectats que dones, i el es seu ús, és gairebé exclusiu dels joves. En aquest sentit, les persones grans que poden definir-se com a internautes suposen només l’1% del total. Amb aquestes xifres, sembla urgent que les administracions desenvolupin més programes per connectar als més grans.

  

Vamos pa llà”…

 

El superpoder de caure bé. Aquest és segon el seu creador, Niko, l’únic poder de Càlico. L’antiheroi “aspañol”, protagonista de la sèrie virtual “Càlico informático”, que defensa la ciutat “d’Electrònic city” a Internet. El personatge va néixer com la mascota (wizard) de la pàgina de  l’empresa electronicaweb. Però el seu èxit el va portar ràpidament a convertir-se en una sèrie d’animació flash, que a dia d’avui es vista fins i tot a l’estranger.

 

Pels profans, que com jo no el coneguin, (em vaig assabentar de la seva existència per un programa de ràdio) dir-vos que Càlico ja va per la tercera temporada i que el seu últim episodi s’estrenarà aquest divendres al cinema.

 

Tot i que el món cinematogràfic, sempre s’ha nodrit de les últimes tecnologies -els efectes especials i el món de l’animació són dos clars exemples- molts pensaven que era impossible que una animació en flash pogués arribar a la gran pantalla. Pels agnòstics, els 16 de maig serà la data de la seva conversió i, pels creients, de la seva confirmació. I és que, aquest llargmetratge, anomenat “la crisis carnívora”, veurà la llum a determinats cinemes de Barcelona i Madrid. Si el voleu conèixer, podeu trobar de franc tots els seus episodis a la xarxa. Però, anar a l’estrena serà més complicat, si és que no disposeu ja d’una entrada. I es que a la capital catalana s’ha penjat ja el cartell de complert.

El naixement de la xarxa ho està canviant tot. Sobretot la forma de relacionar-nos i comunicar-nos. Quan era petita, i anava de colònies, em creuava cartes postals (que tardaven més d’una setmana en arribar) amb els nous amics d’altres ciutats. Aquestes relacions –en la majoria de casos- estaven condemnades al fracàs: la distància era una barrera infranquejable per aquella època i edat. L’amistat s’acabava quan finalitzava el campament o amb una mica de sort mesos després. A no ser que existís un interès “molt especial”…

Després van arribar els mòbils i Internet. O va ser Internet i els mòbils? Bé, ja no recordo l’ordre. Però, si l’efecte. Va ser com tancar una època i encetar una altra. Però sense el COM. A la vegada, molt més propera i molt més distant.

Qui no coneix algú que hagi s’hagi enamorat per Internet? Ja sigui via xat o per correu electrònic? Qui no conserva amistats d’amics llunyans per Internet? Diuen que la realitat supera la ficció. I és ben veritat. Qui es podia imaginar fa uns anys que ens podríem casar per Internet? I que seria legal? Qui digui que Internet no està canviant el món és que no la coneix. I em sorprenc de pensar que encara ens queda molt per veure…

Al igual que el company Miquel Codolar, aquest és el quart bloc que començo i el segon que escric per  una assignatura. Els altres dos, que eren personals i anònims -esborranys d’una d’experiència literària o d’un diari íntim, on abocar frustracions o desitjos profunds- van morir quan van ser descoberts per algú del meu entorn més proper.

Recordo el primer bloc amb especial il·lusió, vaig crear una xarxa de blocaries molt intensa, als quals encara llegeixo, i on sovint, descobreixo experiències alienes en les que em veig reflexada. I es que una de les funcions que més m’interessen dels blocs és la de terapeuta gratuït. Després d’escriure et quedes nova. Sé que per moltes persones, explicar les pròpies emocions i problemes por resultar inacceptable, ja aquestes es veuen inexorablement abocades al judici dels altres, però per mi suposa una alliberació total de tensions i altres toxines mentals.

Ahir, llegia al País que els blocs i les xarxes socials inunden Internet. Segons un estudi, un 70% dels internautes llegeix, al menys una vegada al mes, blocs. I jo, no puc evitar preguntar-me, què buscaran ells i elles en la lectura dels blocs.

Publicitat.

Sí, així de simple. L’estudi destaca que el 34% de les persones que escriu en un bloc ho fa per donar la seva opinió sobre una marca o un determinat producte.

En fi, a mi em resulta més divertit conèixer què s’amaga darrera dels éssers humans. I ara que hi penso, a ells també. Si els publicistes “bloquegen” per conèixer els nostres gustos i preferències… Molts els hi estem deixant el camí lliure.

Steve Ballmer, un dels cervells de Microsoft i successor de Bill Gates, feia aquesta setmana -en el curs de la seva visita a Espanya- les següents declaracions:  “En un futuro próximo, seremos incapaces de diferenciar un periódico de un programa de televisión. Todos los diarios serán digitales, los descargaremos de Internet y los leeremos en una pantalla digital”. 

¿És aquest el futur de la premsa? ¿Desapareixerà el format paper per una pantalla digital on visualitzarem els continguts que prèviament haurem agregat? Si analitzem les webs dels mitjans de comunicació, la frontera entre la informació televisiva i la informativa és cada vegada més difusa. L’era multimèdia ja ha arribat als portals de les principals capçaleres del país. Avui en dia, és complicat distingir entre el portal d’un diari electrònic i la pàgina web d’una la televisió. Totes incorporen vídeos i agreguen l’hipertext. A més, els números canten. Cada dia hi ha menys lectors de diaris i més de premsa digital. Per tant, el futur de la premsa escrita passa per apropar-la cada vegada més als continguts digitals.

Els periodistes de premsa escrita, fent extensió de la nostra vena romàntica, ens resistim a pensar que el paper desapareixerà de les nostres vides i, sobretot, de la lectura diària. El canvi no convenç. A més, les redaccions estan plenes de detractors d’aquest suposat nou model. Crec que molts assimilen la supressió del paper a la supressió de llocs de feina i de l’increment –de la ja de per si, extensa- precarietat laboral. “Menys que faran més per menys”. Fet que ja comença a produir-se. 

No ho sé. De moment, la nostra societat no està preparada pel canvi. Ni mental, ni tecnològicament. La maquetació actual d’un diari és molt més còmoda que la lectura en pantalla -que desprèn llum i cansa la vista- d’una noticia. Però, què succeirà quan la tecnologia avanci i s’introdueixin nous formats? Tot apunta a que aquest canvi de model serà plausible. Empresarialment, els beneficis són múltiples: menys consum de paper, menys costos, més immediatesa de les informacions, missatges més personalitzats (nosaltres seleccionarem, els continguts que volem rebre) i major feedback. Però, on quedarà la qualitat i la lectura reposada de reportatges treballats i en profunditat, on deixarem la contrastació de les noticies i la disparitat d’opinions. Molts, apunten a que aquestes quedaran relegades a setmanaris –en paper- especialitzats que sortiran a la venda els caps de setmana.

Per crear debat, la Newspaper Association of America va obrir al mes de desembre un nou bloc que registra les opinions de 22 especialistes en aquest tema.

 

 

 

L’altre dia em van posar una multa. No tenien raó.

Bé, formalment sí que en tenien, però materialmente jo vull pensar que no. Reconec que vaig aparcar en doble fila -davant d’un contenidor, per no molestar, després de portar 40 minuts buscant parking o aparcament de pagament que no estigués complert. Arribava tard, i com que només es tractava de deixar un paper, vaig pensar que no passaría res (us prometo que sóc de les que mai deixen el cotxe en doble fila, és més, m’irrita la gent que ho fa per costum). Vaig tardar DOS minuts. Pujar a la redacció, entregar un paper i baixar.

El policia que acabava de baixar del cotxe i encara no m’havia agafat la matrícula, es va negar a que retirés el vehicle sense sanció, i em va lliurar la recepta. 100 euros. Irritada, vaig anar a BASE -organisme tarragoní tramitador dels pagaments- per descarregar la meva ira i pagar la sanció o interposar un recurs. No vaig fer res de les dues coses. Estava tancat. Però a la porta hi havia un cartell que informava que eren un organisme col·laborador de l’IDCAT. 

Feia dies que volia fer-me al el certificat electrònic de la Generalitat. Així, que el vaig sol·licitar per Internet. Us recomano que visiteu la pàgina i mireu els tràmits administratius que a partir d’ara podrem fer desde casa. Avui aniré a identificar-me a la famosa oficina de Base del meu poble, per poder pagar les multes o posar recursos a distància. Tot i que encara no tinc clar si a Torredembarra podré fer tots aquests tràmits. L’Ajuntament de Tarragona encara no té molt avançat això de l’e-TRAM, i no parlem del del meu poble (per més referències, el de la foto de la capçalera), que es troba a anys llum de poder donar aquests serveis.

En fi, suposo que, en el meu cas, més per curiositat que per capacitat d’ús real actual, disposaré del meu certificat. I sobretot saborejaré d’un gran pensament: Estem a l’inici de la fi de la burocràcia administrativa. Així que, com he fet amb els meus companys de grup, en la pràctica de xifratge, us vull recomanar, que si teniu curiositat, visiteu la pàgina de l’IDCAT i sol·liciteu la vostra llicència per no divagar d’administració en administració en busca del que us correspon: els vostres papers. Suposo que quantes més persones el tinguem més força farem per a que les administracions locals petites es pugin al tren de les noves tecnologies. Que falta els hi fa.

L’únic que em fa por… és que amb tant avanç, en dos dies, els policies ens possaran les multes a través del google maps. Si es que no ho fan ja. Perquè jo encara em pregunto com van poder ser tant ràpids. Perquè només van ser 2 minuts!!!

Bé, el viatge pel màster en S.I ja ha començat.

Aquest és el bloc per una de les seves assignatures: Fonaments Tecnològics. M’he promès no deixar les coses per l’últim moment. I que consti, que quan em passa no és per falta de ganes, sino de temps. Per tant, ara que tinc una estona, el poso en marxa.

Fins ara!